Oriol Bota: «La solidaritat: motor o fre per la transformació social?»

Oriol Bota, director Obra Social SJD

Llicenciat en Administració i Direcció d’Empreses per ESADE, es va especialitzar en l’assessorament a entitats d’economia social des del Col·lectiu Ronda i posteriorment va treballar com a Director financer del grup cooperatiu Grup Cultura 03. Des del 2009 està vinculat a Sant Joan de Déu, dirigint l’Obra Social de la institució. Ha impulsat la dimensió de captació i de sensibilització de la institució i el projecte Magic Line, una mobilització solidària a favor de les persones en situació vulnerable que aplega cada any més de 10.000 persones sota els valors del treball en equip, la cooperació i la no competitivitat.

Oriol Bota | Director de l'Obra Social Sant Joan de Déu

Sóc dels qui creu que estem esprement i retorçant massa la paraula ‘solidaritat’, i de tant fer-la servir l’estem buidant de contingut.

Sóc dels qui creu que estem esprement i retorçant massa la paraula ‘solidaritat’, i de tant fer-la servir l’estem buidant de contingut. En la nostra societat sembla una paraula talismà i sota el seu paraigües algunes empreses justifiquem accions de màrqueting, organitzadors d’esdeveniments que intenten donar valor social als seus actes, diferents ONG que justifiquen el seu comportament neoliberal i persones que es netegen consciències. La solidaritat ven, ofereix espais de repercussió i allunya els fantasmes del dubte. Costa molt qüestionar les accions que porten l’etiqueta ‘solidària’ i és que no està ben vist criticar-la. Tanmateix, sovint es veuen accions que la usen i poc tenen a veure amb ajudar als altres o amb denunciar les causes que provoquen la vulnerabilitat.

La solidaritat va més enllà de l’almoina i això, que sembla evident, no ho és quan només donem allò que ens sobra. Si fent una donació pensem que cobrim la nostra quota de solidaritat és que alguna cosa no va bé, perquè la solidaritat té un punt d’incomoditat. Tal i com diu la filòsofa Begoña Roman, no es pot ser parcialment solidari. La solidaritat l’exercim com a deure i com a dret perquè respectem la dignitat inherent de l’ésser humà. Hauria d’impregnar-ho tot i hauria de ser una de les dues cares de la moneda. L’altra cara hauria de ser la justícia i, en part és per això, que la solidaritat ha de ser transformadora, cercant la justícia i volent canviar les situacions injustes.

Transformació social i solidaritat haurien d’anar de la mà i intueixo que això no passa tan com voldria. En els darrers any la solidaritat s’ha popularitzat, ha entrat en àmbits i sectors socials en els que fins fa poc no hi era massa present, però ha pagat el cost d’abandonar part de la seva dimensió de transformació social.

Uns dels grans actors en l’àmbit solidari és el tercer sector i concretament les ONG, entitats sense afany de lucre. En general podem afirmar que el sector ara gestiona millor, però per contra no tinc clar que ara facin millor la incidència. Les entitats s’han professionalitzat amb directius i treballadors del món de l’empresa. Ara moltes entitats tenen una mirada amb un fort component de gestió, però alhora, en alguns casos, s’han mercantilitzat. És en aquest procés de mercantilització que algunes entitats socials desdibuixen la seva raó de ser, i el sentit de la seva existència, per passar a tenir com a objectiu prioritari la perpetuació i el creixement.

Davant d’això, hem de fer valdre el discurs de l’especificitat del sector i del tarannà propi de les entitats. Hem de posar en valor les entitats arrelades al territori i la comunitat que treballen per i amb els vulnerables. Parlar d’empoderament és bàsic com també ho és protegir els espais de sensibilització i denúncia de les entitats. És evident que hi ha una tensió complexa entre l’acció enfocada a la transformació social i la pressió de la gestió del compte de pèrdues i guanys. La meva admiració per les entitats petites que són realment associatives, per les grans que s’arrelen al territori i pels qui treballen en processos participatius i de treball comunitari. Són un exemple a seguir en l’abordatge de la complexitat i la tensió entre rendibilització de l’acció i coherència en la missió.

Fins a quin punt es pot transformar si es depèn de qui és part del problema?

L’actual entorn de crisi econòmica ha precaritzat moltes entitats, les ha portat a prioritzar el curt termini i moltes entitats han baixat el llistó. El límit de la donació és la llei i tot allò que estigui dins de la llei és vàlid. Ni l’evasió d’impostos, ni els incompliments laborals (aquí o en països tercers), ni les polítiques de poc respecte a clients, seran motius suficients per a rebutjar una donació. Massa poques entitats tenen un codi ètic que les porti a dir: “així sí, això no”. I és que ens trobem en un entorn molt més competitiu que col·laboratiu. Massa sovint la filosofia en el sector és: si nosaltres diem ‘no’ el del costat dirà ‘sí’.

I a les entitats se’ns gira més pressió per donar respostes a més gent i per respondre a noves necessitats. En un context de crisi econòmica de llarg recorregut que ha trencat moltes proteccions que emparaven les persones en situació vulnerable, nous col·lectius han entrat en el sector de la vulnerabilitat. Avui tenim treballadors pobres, persones dependents que no poden accedir a la Llei de la dependència, famílies i joves que malviuen per culpa dels alts costos dels habitatges i/o dels subministraments. És a dir, tenim més feina generada en part pel marc legislatiu, que afavoreix a uns quants i anem a aquests afavorits a que ens ajudin. Fins a quin punt es pot transformar si es depèn de qui és part del problema?

I és en aquest entorn molt complex que el tercer sector gestiona la solidaritat. Les entitats no lucratives han fet passos enrere i han fet renuncies en l’acció de denúncia. En destaco cinc:

  1. La regressió en la qualitat dels missatges que algunes entitats projecten als mitjans. Ha tornat l’apel·lació a la pena que busca la resposta primària, la donació per impuls.
  2. L’augment de l’assistencialisme per sobre el treball en els fonaments. Es prioritza cobrir necessitats immediates a modificar les condicions que provoquen aquestes necessitats.
  3. La banalització de la implicació. Persones i empreses donant el que els sobra, desfent-se dels excedents, alhora que s’inclou en els programes de Responsabilitat Social. O entitats que organitzen activitats solidàries aplicant un sobrecost al participant.
  4. La difuminació de la línia solidària, amb aportacions solidàries que no són significatives al costat dels costos de les accions o productes venuts com a solidaris.
  5. L’apostar per “la causa que ven”, invisibilitzant les causes més estigmatitzades o que generen rebuig social. Així costarà molt de canviar la seva realitat.

I una darrera reflexió per concloure. Si les entitats del lleure del meu poble, gestionades exclusivament per joves voluntaris han passat de competir a col·laborar, han passat d’ignorar-se a treballar en xarxa, la resta d’entitats molt més professionalitzades també ho podem fer. Hem d’aprendre a col·laborar i a mirar al llarg termini per sobre del curt. Les entitats hem de deixar de ser caçadores per tornar a ser sembradores. Però per tornar a alinear solidaritat i transformació tots tenim un paper a jugar. Els professionals de les entitats, els voluntaris, els socis donants i patrons, els seguidors a les xarxes socials… Tots els agents podem ajudar a fer que les entitats siguem més incisives i més rigoroses en la sensibilització i la incidència que també és acció. Hem d’evitar la paradoxa de la societat en la que el 100% ens sentim solidaris, però el global de la societat no ho és perquè no cuida als vulnerables ni canvia les causes que provoquen que hi hagi gent fràgil. Si les entitats som neutrals en situacions d’injustícia vol dir que les legitimem i per tant difícilment podrem canviar-les.

SEGUEIX-NOS A LES NOSTRES XARXES

WordPress Lightbox Plugin
Scroll to Top