Salvador Maneu | Director de Sant Joan de Déu Serveis Socials Barcelona i coordinador de l’àmbit social de l’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu
Salvador Maneu és director de Sant Joan de Déu Serveis Socials Barcelona i coordinador de l’àmbit social de l’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu. A Espanya, en el 2022, hem atès més de 60.000 persones en exclusió social o en risc d’estar-ho, una xifra que va augmentar després de la pandèmia i que, a conseqüència de la inflació que viu actualment el país, no ha donat treva a moltes famílies i col·lectius vulnerables.
Parlem amb ell de com abordem l’exclusió social i quins són els reptes més importats que afrontem com a entitat.
“La ‘curació social’ implica oferir oportunitats a les persones”
Últimament, parlem molt de l’augment de la pobresa institucionalitzada.
Jo parlaria més de pobresa normalitzada, de pobresa estructural. Hem naturalitzat unes xifres i diferents realitats de pobresa. L’exemple més clar és el de les persones que et trobes al carrer, que és una pobresa molt obscena, que t’interpel·la. Però, més enllà d’aquesta, hi ha moltes pobreses amagades amb les quals convivim en una absoluta normalitat. I tot i que les administracions i les entitats públiques fan esforços meritoris per combatre-les, són mesures clarament insuficients i parcials, dotades de pressupostos també insuficients. Normalment fonamentades a donar resposta a l’emergència social, al curt termini.
Quines són aquestes pobreses invisibilitzades?
La realitat és cada cop més diversa i complexa. Per exemple, una família monoparental amb un infant petit sense xarxa familiar de suport probablement només podrà accedir a una feina parcial i amb això ha de fer front al pagament del lloguer i viure. A les grans ciutats, com Barcelona, això és inassolible. L’informe anual de l’AMB «El salari de referència metropolità de Barcelona 2022», situa en 1.453 euros el mínim per poder cobrir les necessitats bàsiques.
Augmenta de forma preocupant el sensellarisme familiar, sobretot el de mares amb infants a càrrec, que viuen de forma precària en pensions i hostals. Un fet que em sembla gravíssim, en tant que constitueix una transmissió generacional de la pobresa que cal trencar. El dia de demà, aquests infants vulnerables d’aquestes mares vulnerables no haurien de ser ciutadans adults pobres. No els veuràs al carrer, però tècnicament és una manifestació de sensellarisme.
El nombre de dones cada vegada és més gran. Augmenta també el dels joves, menors de 29 anys, que és un fenomen relativament nou, i el de persones grans que superen els 60 anys, perquè l’esperança de vida s’allarga i han de poder viure amb dignitat.
Com s’arriba a aquesta situació?
A totes les societats occidentals tendim a individualitzar la culpa, individualitzem la pobresa i ho atribuïm a una responsabilitat única i exclusiva de la persona. La pobresa sol ser provocada per una sèrie de factors personals, però també de factors ambientals, de l’entorn, que a vegades ajuden i a vegades ho posen difícil, i de factors estructurals, com el preu de l’habitatge, un mercat laboral precari, la llei d’estrangeria…
La pobresa i l’exclusió social responen a factors que conviuen entre ells de manera simultània. El sensellarisme és l’expressió de l’exclusió més severa.
Si ara anéssim a un centre residencial d’inclusió com Creu de Molers o La Llavor i em preguntessis quantes persones podrien sortir avui d’aquest centre, jo et respondria que la meitat podrien anar directament a viure a un habitatge amb un suport educatiu i social de major o menor intensitat. Però no és possible, perquè el mercat de l’habitatge social a Espanya representa només el 2% i la mitjana europea està en el 15%. Estem 13 punts per sota. Per tant, hi ha un factor estructural que incideix directament en la qualitat de vida de les persones.
Quina responsabilitat tenim com a societat?
El sensellarisme, la pobresa o l’exclusió social han estat sempre realitats incòmodes presents en tots els temps històrics, i em temo que ho continuarà sent en el futur, però el que és determinant com a ciutadans i com a societat és el nostre llindar d’acceptació d’aquesta realitat, on situem el llindar d’acceptació del sofriment aliè.
No hauríem de perdre mai aquell punt d’incomoditat, d’interpel·lació personal, de repetir-nos que això no és normal. Ho hem normalitzat, però no és natural. Per tant, aquesta corresponsabilitat hauria de ser sempre una exigència.
“No hauríem de perdre mai aquell punt d’incomoditat, d’interpel·lació personal, de repetir-nos que això no és normal”.
I què fem a Sant Joan de Déu per sentir-nos interpel·lats?
A Sant Joan de Déu tenim cinc valors, però hi ha un metavalor, el de l’hospitalitat, que li dona pes als altres quatre i és l’eix central de la nostra institució. L’hospitalitat és un punt de trobada d’empreses, persones que volen fer el bé, administracions, col·laboradors, voluntariat, professionals, germans. M’agrada pensar que l’hospitalitat és magnètica, és un imant. La institució, des de l’àrea de Solidaritat, oferim a les persones un imant i la gent s’hi enganxa i fa coses per revertir l’exclusió social. L’hospitalitat enganxa.
Un exemple és la Magic Line SJD, que ofereix experiències d’hospitalitat. Les mobilitzacions són una eina per contagiar la gent. Una altra és visibilitzar i apostar pels drets. En aquest sentit, el 25 de gener del 2022 vam presentar una proposició de llei de drets al Parlament de Catalunya que vol capgirar l’abordatge del sensellarisme. Ha portat molta feina, però és un exercici modèlic de treball compartit entre cinc entitats i un grup de juristes encapçalats pel catedràtic Antoni Milian, que ho lidera després d’una experiència pròpia d’hospitalitat amb persones sense llar durant més de deu anys.
Per què és important aquesta llei per a les persones sense llar?
Clarament, la llei és un punt d’inflexió, amb mesures transitòries i urgents per fer front al sensellarisme i erradicar-lo. La defensa dels drets de les persones no es pot deslligar de l’acompanyament a les persones. Hem de lluitar perquè tothom pugui gaudir d’una vida digna. El que estem dient amb ella és que les persones tenen drets, drets elementals, dret a tenir accés a uns serveis d’higiene bàsics, dret a fer ús de l’espai públic mentre no tinguin alternativa, dret a un espai residencial bàsic però digne, dret a morir dignament i que puguin acomiadar-se de tu…
Aporta també equitat territorial, que visquis on visquis, t’atenguin de la mateixa manera. Ara mateix, si ets una persona sense llar amb una situació de màxima vulnerabilitat, saps que si no vens a Barcelona, ningú t’atendrà al teu municipi amb els mateixos recursos. Un altre punt fort de la llei és que esperona i anima les administracions públiques que col·laborin, que no competeixin, que cooperin entre elles i amb el tercer sector.
“La defensa dels drets de les persones no es pot deslligar de l’acompanyament”
Quin són els reptes més importants que afronta l’Orde en matèria d’exclusió social?
Venim d’una història de gairebé noranta anys de coexistència de tres províncies independents al territori espanyol. El repte principal dels propers anys és tenir un model d’acció social, un full de ruta. Definir un marc comú que ens identifiqui com a Província d’Espanya, però que alhora respecti i potenciï la singularitat territorial i cultural de cada centre. És un repte bonic. Ens equivocaríem si féssim una còpia idèntica a les diferents ciutats, grans, mitjanes o petites d’Espanya sense atendre la diversitat cultural i sense atendre la realitat d’aquell centre.
D’altra banda, som una organització amb presència a diversos països europeus. Tenim, doncs, l’oportunitat, si l’aprofitem, d’incidir en el disseny de polítiques europees sobre exclusió social que acabaran influint en les polítiques nacionals, regionals i locals.
Què ens fa diferents d’altres institucions?
Més que diferents som singulars. Som una institució amb una trajectòria molt sòlida de cinc-cents anys. No som només uns operadors de serveis públics, sinó que tenim un propòsit final: generar oportunitats per a les persones. Moltes vegades assumim un rol coordinador, aglutinador, que ens fa singulars. Gràcies a la cultura del pacte, tenim la capacitat de generar aliances amb tercers, amb les administracions públiques i altres institucions sense i amb ànim de lucre o amb empreses amb les quals teixim aliances i compartim propòsits i valors. A més, el fet d’estar a la frontissa entre l’àmbit social i el sanitari, ens atorga grans oportunitats que no hauríem de desaprofitar.
Hem de cuidar, hem d’acompanyar, però també hem de crear oportunitats…
Sí, aquesta curació social implica oferir oportunitats a les persones. Al final, tots i totes tenim somnis, projectes de vida, i els pobres també. La nostra obligació, com a mínim, és intentar-ho.
Per exemple, l’accés a la feina continua sent la principal font d’emancipació de la població en edat activa. El mercat laboral per a les poblacions vulnerables és molt dur i Sant Joan de Déu està fent passos decidits en aquest sentit. Per una banda, estem signant acords amb empreses que fan una aposta clara per la diversitat en les seves plantilles. I, per l’altra, a través de la Fundació Benito Menni, estem obrint un nou camí a la institució, que acabarà marcant tendència en el conjunt dels centres SJD d’Espanya. Fins ara era una entitat dedicada a promocionar dos centres especials de treball (CET), però ara, a més, es convertirà també en el partner especialitzat d’altres centres de SJD en la formació professionalitzadora i inserció laboral de col·lectius vulnerables.
Si no hi ha contratemps, en el transcurs del 2023, Sant Joan de Déu a la Província d’Espanya tindrà la primera empresa d’inserció amb seu a Catalunya i sota el paraigua de la Fundació Benito Menni, amb possibilitat d’operar a tot el territori espanyol.
Què has après en aquests sis anys a Sant Joan de Déu?
La importància de l’obra col·lectiva. Som administradors temporals d’una obra col·lectiva que fa cinc-cents anys que funciona i que, si Déu vol, tindrà continuïtat després de nosaltres. La discreció, la humilitat i la generositat dels germans són admirables. Aquesta lliçó d’humilitat fa que et desapropiïs d’una cosa que mai ha estat teva. L’obra ens transcendeix a tots.
Què fas per desconnectar?
Caminar, caminar, caminar. Jo visc a Girona i m’agrada molt anar a passejar per les Gavarres, al volcà de la Crosa de Sant Dalmai, o simplement per la Devesa de Girona, al mig de la ciutat. El ritme frenètic diari em demana espais i moments de pau, de silenci, de retrobament interior. Acostumo a anar-hi sol, a vegades amb el gos.
Com t’imagines que seria un món millor?
Intento aplicar-me, de manera molt modesta, la màxima de Gandhi que deia “Sigues el canvi que tu vols veure en el món”. Intento practicar-ho i la solidaritat podria ser això. Si tots féssim això, la humanitat faria un pas de gegant.
Aquesta entrevista forma part de la Memòria Solidaritat SJD 2022.
