Psiquiatra i epidemiòleg format a l’Hospital Clínic i a la Universitat Johns Hopkins, on va fer un màster i un doctorat. Té 55 anys i es considera una persona perseverant, constant i entusiasta de la seva feina. Defensor del treball en equip, imprescindible per fer recerca, quan parla de la seva feina se li il·luminen els ulls. Només d’escoltar-lo queda clar que la recerca ocupa la seva vida: “és la meva feina, però també la meva diversió i no em canso mai de dedicar-hi hores. A més, és una manera de contribuir a millorar la societat. És una mica una ONG”, diu mentre somriu.
Dr. Josep M. Haro | Psiquiatra i epidemiòleg al Parc Sanitari SJD
Malgrat trobar-lo a la llista de científics més influents del món assegura que, més enllà de l’orgull que això pot generar, el verdaderament important és contribuir a la millora de la salut de la gent. I justament aquesta és la màgia de la seva feina: el Dr. Haro fa recerca perquè li apassiona la inquietud i la voluntat de conèixer més. Davant d’un repte científic és dels que pensa “He de poder comprendre, afrontar i millorar la situació” i no para fins que ho aconsegueix. Per a ell la recerca és una mirada sobre el món. Una manera incansable de trobar solucions allà on sembla que no n’hi ha, una manera d’obrir camins allà on tot encara està per fer. I potser és això, aquesta sensació de descoberta el que més li agrada de la seva feina: aproximar s’hi per entendre qüestions que no entenem, observar aquestes situacions per resoldre-les, aprendre’n i finalment aconseguir resultats que impactin en la població. Quan això passa, diu, “és la millor part de tot. Has contribuït a millorar la salut de les persones i aquest és el motiu pel qual treballem”.
Però tot el que fa, insisteix, no ho poden fer sols. La feina dels investigadors és important, però també ho és per igual la que fan els clínics, que coneixen els pacients de prop i saben quins problemes poden tenir, i també i sobretot, “és essencial comptar amb les persones que són ateses i que poden explicar quina visió tenen del que pateixen, com se senten i què necessiten”. Sense aquests tres agents ni un bon finançament, la recerca no seria possible. La seva visió de recerca, doncs, es basa en la inquietud però també en la bona predisposició, el treball en grup i, sobretot, la confiança i l’empatia entre les persones que la fan possible, que també és, de fet, el que fa créixer una societat que es cuida. En definitiva, assegura, “la solidaritat i la recerca comparteixen finalitat: aconseguir un món millor”.
Què és la recerca per a tu?
La inquietud per mirar les coses. Quan fem recerca és perquè veiem que un problema no té solució, i busquem la manera de trobar-la. Busquem entendre-la perquè volem avançar.
Quin paper tenen els investigadors a la nostra societat?
En part, la societat avança per la millora del coneixement que tenim de les coses. L’investigador intenta ampliar-lo. Dins de la medicina, fem recerca per desenvolupar nous tractaments, entendre millor les malalties o saber com prevenir-les. La investigació vol saber el perquè de les coses, i això ens fa una societat millor.
Ens fa millors. Però la valorem prou?
Jo crec que no, i la prova és: quants diners dona la societat per fer recerca comparat amb d’altres països? Realment, en aquest sentit estem molt enrere. En períodes de necessitat, com aquest moment de la COVID-19, la gent és conscient que el coneixement ens porta a viure bé. Però, moltes vegades, fora d’aquest moment de crisi aquesta idea no existeix tant; per tant, s’hi inverteix poc.
Les persones també són agents de la recerca i han d’influir en què investiguem i com ho fem.
Aleshores, cap a quin futur caminem?
La recerca ha canviat molt en els darrers anys, perquè, d’una banda, avui en dia és molt grupal. Tenim un coneixement molt ampli i, per tant, tot el que busquem cada vegada és més específic. En el cas de la salut, té moltíssimes variables que nosaltres hem d’intentar conèixer i controlar. Això només ho podem fer si som capaços de mesurar les coses amb molta precisió i fer-ho en un conjunt gran de persones. Si hem d’entendre una malaltia, hem d’estudiar moltes persones diferents que la pateixen. Un aspecte important de la recerca, doncs, és fer-la en equip i tenir recursos econòmics per poder-la dur a terme.
Qui forma aquest equip?
Quan descobrim alguna cosa, tota la recerca que n’hem fet és resultat de la col·laboració entre els professionals assistencials, els investigadors i els pacients, és a dir, la societat. A més a més d’un bon finançament i dels professionals, necessitem saber la visió de les persones que pateixen trastorns. Per tant, també es tracta de l’orientació que té la societat en conjunt. Això també té molt a veure amb la recerca a Sant Joan de Déu.
En quin sentit?
Que és socialment responsable. Intentem millorar l’atenció de les persones amb una visió social, és a dir, ens preocupem no només per les persones que ens venen a visitar, sinó també pel benestar de la societat, per les persones que no tenen tant accés al servei sanitari. Així, intentem incorporar la visió d’aquestes persones dins de la mateixa recerca. Les persones també són agents de la recerca i han d’influir en què investiguem i com ho fem.
És el que fa que la recerca aporti coses a la societat.
Exacte, és el sentit que té. El més bonic de la recerca és quan veus que té un impacte social, que el que has descobert es pot traduir directament en la salut de les persones. Això és el més positiu i el que més m’aporta de la feina que faig. La recerca fa que la societat avanci. En definitiva, és com la solidaritat: comparteix amb la recerca la finalitat de millorar el món.
