Nascuda a Madrid, viu a Barcelona des de l’any 2009. Va estudiar treball social i es va dedicar professionalment a això al llarg de vuit anys en diferents àmbits. Porta més de vint anys dedicada a la formació de voluntaris i personal d’organitzacions i empreses de diferents àmbits i, durant els últims dotze anys, ha compaginat aquesta activitat formativa amb la coordinació i gestió de projectes de voluntariat en l’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu.
Inma Merino Jiménez | Responsable de Voluntariat de Sant Joan de Déu
Avui dia comptem amb una pluralitat de persones voluntàries que estan presents en la nostra institució i que des de la seva diversitat volen formar part d’aquesta esfera solidària. Les condicions culturals en què vivim afecten sens dubte a les disposicions, les actituds i les motivacions de les persones voluntàries.
En els últims anys hem assistit a la presència de dues tradicions de voluntariat molt diferents. D’una banda, el voluntariat que busca la transformació social i que prové de la vella escola de les militàncies (política, sindical, de moviments socials, cristiana, etc ..). D’altra banda, assistim a l’expansió d’un voluntariat que busca la realització personal en un món inhòspit, que s’ubica de manera majoritària en l’atmosfera postmoderna.
Voluntariat de transformació social i voluntariat de realització personal
Les característiques del voluntariat de “transformació social” tenen a veure amb una mirada que analitza les injustícies socials i sent que cal donar una resposta urgent que no admet demora. Es mou des d’una profunda convicció que el porta a realitzar el seu voluntariat sense importar les conseqüències, ni les condicions, ni els costos en què es realitzi. Hi ha més emotivitat que cap, més deixar-se portar que decidir per un mateix, més romanticisme que personalització. Tot és poc per tal de canviar la realitat. L’acció es vincula amb un «sempre més lluny» que mai arriba i que es converteix en aliment de la mateixa acció. Aquest voluntariat avui no aixeca passions, des del moment en què la nostra cultura postmoderna no vol saber res de grans paraules com justícia o pau i molt menys congenia amb un mínim sentit de transformació. Aquest voluntariat corre el perill de la despersonalització i l’elitisme. Si el compromís es decideix només des d’allò emotiu, la ruptura personal està passada la cantonada. D’altra banda, aquest model corre el risc de sentir-se el “químicament pur” davant d’altres, inicialment menys compromesos.
D’altra banda, les característiques del voluntariat de “realització personal” mira cap a un mateix com a subjecte, el voluntari s’apropa des de la seva necessitat de conèixer-se, de provar-se si val per a alguna cosa, de relacionar-se i de sortir de la seva solitud. Prevalen més les conseqüències de les accions realitzades. Importa veure a curt termini quin efecte té el voluntariat i quin temps treure per a altres quefers que cadascú té. Necessita una presa de distància per situar-se, li importa no deixar-se afectar massa pel que fa o pel que veu. A l’acció voluntària es camina amb el fre sempre posat, amb defenses i pors a implicar-se en excés. Aquest model està lligat a la quotidianitat, es valora l’aquí i l’ara, el voluntariat s’incorpora en un determinat horari i dinàmica de l’activitat però a més, ha d’atendre obligacions familiars, professionals, i no renuncia a altres espais d’oci. Es troba lligat, de manera especial, al món de les relacions personals, de sortir de casa, de trobar-se amb altres. Aquest voluntariat està a l’alça, tot i que corre el perill de construir un individualisme tancat i atomitzat.
Tots dos models en el marc de la solidaritat, ofereixen grans aportacions però també importants perills que hem d’evitar. El nostre objectiu ha de ser construir un model de voluntariat que tingui en compte tant les claus personals que ajuden a construir projectes de vida valuosos, com les claus de desenvolupament d’una societat èticament justa.
Aquest article ‘Models de voluntariat’ es va publicar el 17 de setembre de 2019 a Social.cat
