“Apropar-nos a qui tenim lluny”

Hermano Moisés Martín, Responsable provincial

El germà Moisés Martín Boscà és conseller provincial de l’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu Espanya. Nascut el 1957 a Alaquàs (València). Diplomat en Ciències Bíbliques, treballador social i màster en Cooperació Internacional, ha estat conseller provincial de la Província d’Aragó, director de Juan Ciudad ONGD i de l’Oficina de Missions i Cooperació Internacional de la Cúria General a Roma. Des de març de 2021 està desenvolupant la seva tasca com a conseller provincial de la Província d’Espanya i és director de l’Àrea de Solidaritat de l’Orde Hospitalari. Amb ell parlem de solidaritat i del seu vincle amb la institució.

Hermano Moisés Martín Boscá | conseller provincial de l'Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu Espanya

Quin va ser el primer contacte amb l’Orde de Sant Joan de Déu i en quin moment va decidir vincular-se per sempre amb la institució?

Quan estava discernint la meva vocació (per allà 1975-1976), els sacerdots de la meva parròquia i la seva Comunitat de Religioses em van facilitar el coneixement del Centre de l’Orde a València, aleshores l’Hospital Sant Joan de Déu a la Malva-rosa. Allà vaig tenir el primer contacte i ja després vaig seguir el procés amb els Germans responsables que eren a Sant Boi de Llobregat (Barcelona), fent una experiència vocacional, i vaig iniciar allà mateix el Postulantat, el primer pas formal de la formació inicial, que vaig continuar amb el Noviciat a la Fundació San José de Madrid, i l’Escolasticat, quan vaig tornar de nou a Sant Boi , i a Terrient (Terol), on vaig fer la Professió Solemne.

En què ha consistit exactament la seva missió durant aquest període de transició?
Al març del 2019, després d’acabar el Capítol General a Roma, després d’uns anys en el servei de les Missions i Cooperació Internacional, vaig tornar a la província d’Aragó, i se’m va demanar que m’incorporés al Consell Delegat, que estava treballant la coordinació i animació per unificar les tres províncies en una de sola. Al març de 2021, es va constituir la Província de Sant Joan de Déu, i en aquell moment em van encarregar acompanyar, a més d’altres temes de la vida de Germans, l’arrencada de l’Àrea de Solidaritat. Aquesta Àrea està basada en el recorregut que un dels grups de reflexió, compost per Germans i col·laboradors, havien fet ja des dels darrers capítols provincials el 2018.

L’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu es troba actualment en un moment de canvis i començant una nova etapa. Com es viu aquest moment internament?

Bé, ja portem una mica de recorregut —jo diria que, amb il·lusió i ganes—, encara que lògicament els canvis també porten una mica d’incertesa, perquè ens porten a fer coses que no coneixem tant; vaja, que no tenim tan controlades. Totes aquestes coses estan fonamentades en la feina prèvia feta i són l’estímul necessari per continuar mantenint viva l’hospitalitat que hem rebut com a do. A més, les incerteses es combaten treballant, i en aquesta realitat la família de Sant Joan de Déu, Germans, professionals, voluntaris, donem la talla —perdó per la immodèstia—, sentint-nos que també rebem el suport d’amics i benefactors que afavoreixen el desenvolupament de la missió.

Quins són els reptes, socialment parlant, que té l’Orde davant seu?

El repte principal és apropar-nos a qui tenim lluny. Fer conegut el foraster i el germà a l’estranger, acompanyar el feble i curar el malalt. En aquest moment social, cobra més valor tot això, perquè de vegades costa veure’l en allò quotidià. L’acollida, l’escolta, la proximitat, l’acompanyament, el silenci, respectant temps i processos, també sent veu dels que no són escoltats, perquè ens fa por o no són tolerats perquè són diferents, essent consciència crítica i constructiva, sensibilitzant i fent possible que tothom ho pugui fer. Per això hem de continuar apostant perquè les nostres estructures, serveis i programes continuïn validant els valors, que estan marcats per l’HOSPITALITAT, el respecte, la qualitat, l’espiritualitat i la responsabilitat i un bon instrument per fer-ho és la solidaritat.

I en això també hi té a veure la implicació de tots els col·laboradors que la fan possible amb la seva acció professional, o dels que alliberen temps per fer de voluntaris, o aportant el seu suport econòmic, perquè es puguin atendre necessitats noves o antigues a les quals les administracions ja no donen suport, aquí a prop nostre o més enllà de les nostres fronteres.

Quin és l’aprenentatge més gran que ha rebut durant tota aquesta experiència a Sant Joan de Déu?

Sant Joan de Déu era un home sense barreres, sense fronteres, i en la seva època (segle XVI) ho va demostrar tantes vegades —amb el seu anar i venir i implicant més persones a la seva obra, benefactors, amics— que alguns es convertirien en companys com a germans o treballadors i altres com a voluntaris. Avui, amb els mitjans d’informació i comunicació que tenim, no crec que li manquessin llocs on atendre persones malaltes i necessitades, i estic segur que trobaria activitats per fer-hi i mitjans per treballar amb altres institucions.

He après que es pot viure formant part d’una família hospitalària, estar al costat d’aquells que encara no compten, que no són útils, que no tenen drets o que els han perdut pel seu estil de vida, i no ningú els acompanya. Sens dubte, he après amb el seu exemple a estar amb els ulls, les orelles, els braços i el cor ben oberts per sortir de… per anar a… , on l’hospitalitat continuï faltant. Em sembla que això és, a més a més d’un aprenentatge, una invitació, un repte.

Des del punt de vista personal, què li ha aportat Sant Joan de Déu? I què us ha aportat a l’Ordre?

M’ha enfortit i, en alguns aspectes, m’ha fet descobrir el valor i l’acompanyament holístic de la persona, i especialment de la persona en vulnerabilitat. El nostre fundador tenia una preocupació i era que l’acompanyament, estar amb les persones, no les fes dependents, d’ell o de les altres persones que els ajudaven. La finalitat era aconseguir persones que fossin autònomes, protagonistes de la seva vida; per exemple, quan ell mateix explica en una carta a un dels seus benefactors, Gutierre Laso: «Perquè així com aquesta casa és general, així hi reben… i sense aquests, molts altres pelegrins i vianants que aquí s’arriben i els donen foc i aigua i sal i atuells per fer el menjar», o sigui que implica la persona mateixa en la gestió de la seva situació, i també en la responsabilitat de ser part activa del benestar propi. Podríem dir jo amb tu, però no sense tu.

No sé què he aportat jo; el que sí que puc dir és que he intentat, i procuro fer-ho cada dia, ser fidel a aquests valors que ell ens ha deixat, responent als serveis i les tasques que em van encomanant els meus superiors. I amb aquesta visió, treballo per tornar a aquells el protagonisme de les seves pròpies vides.

La cooperació internacional ha marcat la seva vida? Quin és l’aprenentatge més important que ha rebut?

M’ha convençut que és la manera d’UNIVERSALITZAR l’hospitalitat fent-nos créixer en sentir-nos part d’un tot. Allò que estem fent en una tasca concreta, en un centre concret, en una província determinada, té un valor i un benefici multiplicat al conjunt de la institució. Sobretot, quan ho comuniquem i ho compartim.

Per tant, és important treballar cada cop més en xarxa; hem d’aprofitar les sinergies que es donen a cada lloc o realitat concreta. Estic convençut que, si fóssim capaços de posar en comú, encara que només fos sobre el paper, tot el que fem en cooperació internacional, ens sorprendríem, i encara ens hi involucraríem més.

La nostra dedicació no és només una acció de desenvolupament —encara que des d’ella podem construir, ser útils— sinó que, a més, és estar al costat de la persona, romandre-hi, encara que ja no hi hagi crisi humanitària —tant de bo!—, perquè pugui obtenir i mantenir totalment la seva dignitat com a membre d’una comunitat local i una família universal, la qual cosa ens agermana.

Com defineix l’hospitalitat, un dels valors imprescindibles de l’Orde?

Sortir d’un mateix perquè hi entri l’altre, és a dir, cuidar especialment els més fràgils, donar suport a la seva autonomia i al seu desenvolupament, que pugui ser protagonista de la seva vida.

Què és per a vostè la solidaritat i per què és tan necessària en els temps que vivim?

És una manera de fer present l’hospitalitat. I m’identifico amb la d’entestar-se pel bé comú, perquè tots som veritablement responsables de tothom.

Perquè és tan necessària?

Perquè ella ens completa i qualifica com a éssers humans.

Qüestionari breu

  • Pel·lícula preferida: Silenci , de Martin Scorsese
  • Un llibre: Biografía de la luz. Pablo d’Ors
  • Plat de menjar preferit: Arròs al forn
  • Una cançó: “ Resistiré” d’El Consorcio
  • Un lloc al món (per què). Viure on estic com al meu lloc
  • Una virtut: El respecte
  • Un defecte: La impaciència
  • Una màxima vital: “Del que ets, pot sortir-ne una cosa molt bona”

Aquesta entrevista forma part de la Memòria Solidaritat SJD.

SEGUEIX-NOS A LES NOSTRES XARXES

WordPress Lightbox Plugin
Scroll to Top