Manel del Castillo és director gerent de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona i director de la Unitat Territorial que comprèn els centres de Catalunya, illes Balears, València, Saragossa i Múrcia. És també president de la Fundació Factor Humà i president d’ECHO (European Children’s Hospitals Organisation).
Manel del Castillo | Director gerent de l'Hospital Sant Joan de Déu Barcelona i director de la Unitat Territorial I
Parlem amb ell per saber quins son els reptes de futur i com és dirigir un centre de referència com l’Hospital d’Esplugues SJD.
Quins són els reptes més importants que afronta l’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu?
Un dels grans reptes, i en això ja s’hi treballa, és adaptar-se al segle XXI. Abans l’Orde s’ocupava d’arribar allà on ningú més ho feia. Ara ens trobem que, sovint, l’Administració cobreix necessitats que abans no cobria, però, tot i això, nosaltres podem continuar fent les coses de manera diferent aportant integració i els valors de l’Orde.
El repte de l’Orde es reposicionar-se i veure quins espais dins la vulnerabilitat queden per cobrir, sobretot en l’àmbit social, en el qual tenim molt camp per créixer. En el món sanitari tenim espai sempre que siguem capaços d’oferir uns trets diferencials basats en els nostres valors.
La nostra organització es caracteritza per tenir una visió molt holística, que té en compte aspectes sanitaris, socials, laborals o educatius. Això ens permet donar una resposta integral a les necessitats reals de les persones vulnerables, i sovint és de gran ajuda per a l’Administració, la qual està organitzada per departaments que funcionen com sitges que dificulten aquesta atenció integral.
És una premissa seva aquesta idea d’oferir sempre alguna cosa diferent que vagi mes enllà?
Jo sempre dic que Sant Joan de Déu és més. Hem de ser capaços d’oferir un plus d’humanisme, que és el que està en línia amb el que voldria el fundador. Per exemple, pel que fa a la salut mental, les necessitats desborden freqüentment l’àmbit estrictament sanitari, i se sumen problemes socials, laborals, educatius, etc. La nostra organització ha de ser capaç de detectar aquestes necessitats i prestar l’atenció integral que ens caracteritza, més enllà de quina sigui la conselleria o el departament amb què tenim la relació contractual.
Anar més enllà per oferir alguna cosa diferent també a l’hospital.
L’hospital d’Esplugues és un centre singular. Som un centre monogràfic en un país on els hospitals són generals. Som un centre no públic que es dedica a la recerca, en un entorn on la recerca es fa en els grans hospitals públics. I, finalment, som un centre molt gran que pertany a una organització on en general els centres són petits. Aquesta raresa sovint ens fa la vida difícil, però aquesta singularitat també pot ser la nostra gran fortalesa.
El fet de ser un centre pediàtric ens obliga a anar sempre a contracorrent i davant d’això creiem que hem de posar en valor les nostres característiques diferencials i intentar que ens reconeguin com un centre únic. D’aquest concepte surt el nostre projecte Singularity. Aquest mateix concepte el tenen molt treballat a França o Londres, amb els seus dos grans centres pediàtrics, dos centres únics que es consideren un orgull nacional.
“Jo em dedico a explicar històries perquè penso que el millor que puc aportar és crear un relat que ajudi a alinear a tothom.”
El Pediatric Cancer Center, la nova unitat de nounats, quiròfans d’última generació, La Casa de Sofia… són alguns exemples d’aquesta singularitat?
Sí. Es basen en la idea de detectar problemes sovint molt específics i intentar donar una resposta singular adaptada a les necessitats reals de cada cas. Al final, és fer que passin coses. Jo sempre dic que hi ha persones que estan al món de la gerència per ser, altres per tenir i altres, per sort moltes, per fer. I, al final, tot es redueix a la capacitat que té l’organització de transformar i millorar la realitat.
Quin paper té com a gerent de l’hospital d’Esplugues en aquesta singularitat?
Jo em dedico a explicar històries perquè penso que el millor que puc aportar és crear un relat que ajudi a alinear a tothom. I quan els professionals estan ben alineats, tot és mes fàcil. Som una organització molt horitzontal en la qual els comandaments poden prendre decisions amb molta autonomia, i això és possible perquè tots i totes tenen molt integrat cap a on hem d’anar. Per tant, des de la gerència el més important és tenir un projecte estable, consolidat i participatiu, que tingui un relat amb el qual tothom connecti i fer que passin coses; tornem a la importància del fer.
Què és per a vostè la solidaritat?
Nosaltres som una organització hospitalària i l’essència de Sant Joan de Déu és l’hospitalitat. Dins de l’hospitalitat jo entenc la solidaritat en una doble direcció: necessitem la solidaritat dels altres per dur a terme la nostra missió; per tant, som promotors de solidaritat. I com que som una entitat del tercer sector també fem i treballem la solidaritat, ja sigui a través de projectes concrets, els agermanaments, les campanyes… En definitiva, una solidaritat necessària que sempre es mou sota el fil conductor de l’hospitalitat, la cura i l’acompanyament integral de les persones més vulnerables.
“Per a la gent que ens agrada que passin coses, Sant Joan de Déu és el lloc ideal, perquè pots contribuir a millorar el teu entorn.”
Què ha après al llarg d’aquests 20 anys al capdavant de l’hospital d’Esplugues i del seu vincle amb Sant Joan de Déu?
He après que Sant Joan de Déu és addictiu, perquè, un cop hi entres i t’hi impliques, ja no hi surts! (riu). He après moltes coses, però el més important, i ho apuntava abans, és la importància de treballar en una organització que sigui flexible i que et permeti transformar les coses. Per a la gent que ens agrada que passin coses, Sant Joan de Déu és el lloc ideal, perquè pots contribuir a millorar el teu entorn.
I després he après la importància de les persones a l’hora de gestionar. T’adones que la clau no són els organigrames ni les estructures, sinó les persones. Si aconsegueixes trobar-ne les millors, és a dir, persones amb talent que sàpiguen i dominin el seu camp, que entenguin el projecte i que vulguin fer les coses amb passió, aleshores ja ho tens tot guanyat.
Al final, el seu també és un lideratge apassionat?
A mi m’agrada molt posar d’exemple un animal per explicar aquest lideratge, la girafa. La girafa és un animal molt inspirador que té unes característiques que la fan molt especial. És l’animal més alt de tots, la qual cosa vol dir que té una mirada molt llarga. Per mi és important que els comandaments intermedis, que és on et jugues el projecte, tinguin aquesta mirada llarga. Que entenguin on son i siguin capaços de veure mes enllà. La girafa és l’animal que menys dorm. No volem líders amb problemes d’insomni, però sí que és important comptar amb persones despertes, que sàpiguen llegir què passa al seu voltant i puguin detectar oportunitats. És un animal social, tranquil, no té enemics ni es baralla amb ningú. A mi m’agrada aquest tipus de lideratge tranquil, inclusiu i participatiu. I la quarta característica és que és l’animal amb el cor més gran, perquè ha de fer arribar la sang fins al cap. Crec molt amb la compassió entesa com l’empatia acompanyada d’una acció i amb la passió per poder tirar endavant els projectes. Al final, no hi ha res fàcil i només te’n sortiràs si ho fas amb passió.
Que el fa feliç del seu dia a dia a l’hospital?
Jo gaudeixo veient com evolucionen les coses. Gaudeixo de tot el procés. Quan ets capaç de detectar problemes, buscar solucions, proposar-les, fer-les i aplicar-les. Veure com poses en marxa tot això, com a equip i que, a més a més, serveix d’alguna cosa, això em fa sentir molta satisfacció.
I en el pla més personal em fa feliç compartir temps amb els meus amics, amb la meva família i tenir converses amb els meus fills petits. De vegades, en aquestes converses senzilles amb els nens he trobat respostes als problemes que semblaven mes complexos.
Aquesta entrevista forma part de la Memòria Solidaritat SJD.
