Nos hemos unido a la Jornada del DOMUND y con ella iniciamos también la Semana de la Solidaridad, este año más necesaria que nunca en todo el mundo. Es por eso que damos voz a profesionales de la Orden Hospitalaria San Juan de Dios para que nos hablen de sus experiencias alrededor de la solidaridad y la Cooperación Internacional. Con la vivencia de Manolo Vela, Delegado autonómico de Aragón de Juan Ciudad ONGD, seguimos compartiendo unas experiencias que han cambiado muchas vidas.
Manolo Vela | Delegado autonómico de Aragón de Juan Ciudad ONGD
Des que estic vinculat a la Cooperació -porto uns 20 anys i des de la crisi econòmica de l’any 2008 fins a la que ara vivim-, ressona en l’ambient aquesta expressió de “Amb la que està caient… per què no ocupar-nos de la nostra gent?” A més, amb el pas dels anys les forces comencen a flaquejar i un també es planteja si no és hora de deixar la solidaritat en millors mans.
No obstant això, m’aturo un moment i em pregunto què ha significat per a mi la cooperació, què he après, què m’ha marcat … i les respostes sempre em fan seguir endavant amb les forces que siguin -com sempre se’m convida des de Juan Ciudad ONGD, “amb el que puguis” -.
La cooperació m’uneix amb un passat molt significatiu, que ha format la meva personalitat, gràcies a l’oportunitat de créixer en una comunitat missionera i formar-me en Colòmbia sent molt jove.
Després, ja treballant a l’Hospital de Saragossa, col·laborar en cooperació com a Delegat de Juan CiudadONGD va ser una forma d’agrair a la vida (i a qui correspongui) el bé rebut, tant allà com aquí. Des d’aleshores, contribuir i animar aquesta solidaritat sense fronteres, va passar a ser un dels meus interessos, juntament amb la família, la feina i l’espiritualitat.
Avui, la cooperació m’evoca a expressions lligades amb la saviesa, el prodigi, la sorpresa, el miracle … En quin sentit? En tant que la cooperació simbolitza la possibilitat d’una resposta raonable a l’atzucac expressat en la disjuntiva “els pobres d’aquí o els pobres d’allà”. És una disjuntiva habitual en temps de crisi -i no crisi- que exclou i oblida que disposem d’una conjunció inclusiva representada per la lletra “i”.
Generalment, qui és solidari ho és aquí i allà; qui no ho és amb els d’allà, probablement no ha tingut l’oportunitat de conèixer, veure i escoltar personalment els seus reclams d’auxili.
El millor d’aquesta meravellosa lletra “i”, és que quan la intentem articular en la nostra vida real, comprovem que la dicotomia “aquests o els altres”, “els d’aquí o els d’allà” … és falsa. Podem ser solidaris aquí i allà, de la mateixa manera que els pares volen als seus fills ja siguin un dos o més, ja estiguin a prop o ben lluny.
Amb la que està caient, segueixo en cooperació intentant -amb el que puc- donar veu als sense veu d’allà i també d’aquí.
