És professora agregada d’Estudis d’Arts i Humanitats a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), on ha impulsat i dirigeix el màster de Filosofia per als reptes contemporanis.
Marina Garcés | Filòsofa
Un any i escaig després de l’arribada de la COVID-19, conversem amb la filòsofa Marina Garcés per entendre què hem après d’aquesta crisi, com podem sortir-ne reforçats i quin rol hi ha tingut i hi té la solidaritat. Un diàleg de la filósofa amb la periodista Montse Santolino on ens ofereix interessants reflexions.
D’aquesta crisi hem après moltes coses, però el que ara ens hauríem de preguntar és en quina mesura serem capaços de traduir aquests aprenentatges en accions que no només ens transformin com a individus, sinó que realment ens permetin transformar aspectes de la societat que han quedat al descobert, molts dels quals s’han vist agreujats per les condicions prèvies que ja tenien.
De quina manera podem elaborar realment el sentit del problema comú? Crec que hi ha dos factors que es desprenen d’això. Per una banda, qualsevol experiència com la que estem travessant, que ja venia d’una crisi econòmica profunda i d’una percepció global de crisi ambiental, alimenta la por. Per tant, el primer repte que ens hem de plantejar és treballar aquesta por: què ens fa por dels altres? Quins fonaments té? Quins imaginaris hi treballen? Perquè, per a mi, l’altra cara de la por no és la seguretat sinó la confiança. I la confiança jo la defineixo precisament com allò amb què ens podem relacionar sense saber-ho tot de l’altre.
I, en segon lloc, hi ha una experiència de la qual podem estirar d’aquesta pandèmia, i és que potser ens hem pogut sentir segurs una estona aïllats cadascú amb la seva pantalla, la seva bombolla, però la vida no només no és millor sinó que comença a ser molt pitjor. Perquè la suma d’aïllaments no és una bona vida. I potser hem descobert una cosa que té un valor i que estem desitjant no només recuperar sinó posar més al centre de les nostres vides: tenim ganes de cos, d’estar a prop, de somriures, d’aprenentatges, d’acció col·lectiva… Doncs totes aquestes ganes potser també poden ser el punt de partida per reconstruir i transformar.
Per a mi és això: perdre la por, donar-nos confiança i aprendre a no saber per poder crear vincles entorn d’allò que no està assegurat però sí que ens dona les condicions per poder-nos-hi relacionar en lloc d’arreplegar-nos cadascú al seu espai d’autoprotecció. Per a mi la solidaritat té a veure precisament amb les reciprocitats possibles dins d’aquest vincle. Perquè és precisament aquest aprenentatge, aquesta consciència que formem part d’un vincle, fins i tot en tant que desiguals, el que ens demana entendre’ns com a recíprocs en un problema comú. La solidaritat, en la seva definició més bàsica, és que el teu problema també és meu, no perquè estiguem afectats de la mateixa amenaça sinó perquè m’implico en aquell problema que t’afecta i ens afecta. I això és ser solidari: partir dels problemes comuns encara que no siguin exactament els mateixos.