Si ara l’Olga es dedica a cuidar és perquè a ella la van cuidar quan més ho necessitava. Després de rebre el cop més dur de la seva vida va decidir donar-se una oportunitat. És una persona inquieta, observadora i afectuosa que ha trobat en el món de les cures un nou camí que, d’alguna forma, també l’ha sostingut.
Olga Luna | Cuidadora de la Fundació d'Atenció a la Dependència Sant Joan de Déu
Per què ets cuidadora?
Em vaig convertir en cuidadora quan al meu fill Sergi li diagnostiquen una malaltia minoritària molt greu, síndrome de Hunter o MPS II que implica un deteriorament brutal de la persona. Durant 15 anys a casa nostra vam lluitar tots perquè el Sergi tingues una bona qualitat de vida i això, inevitablement, passa per aprendre a cuidar de qui més et necessita.
Després de la pèrdua del teu fill, què és el que més et va ajudar?
El que d’entrada no pensava que em podria ajudar. Durant 15 anys havia estat cuidadora principal del meu fill, 24 hores al dia els 365 dies l’any, sense descans. I ningú està preparat per acomiadar-se d’un fill. És antinatural. Jo, a més, arrossegava una depressió, un cansament emocional i un desgast físic molt fort. Ell i la seva malaltia van ser la meva vida, m’hi vaig bolcar de ple. I això em va fer aprendre molt sobre les cures: canvis posturals, col·locar fèrules, prendre constants, connectar l’oxigen, col·locar sondes i observar molt. Després de 4 anys de la pèrdua del meu fill, una persona de l’equip de pal·liatius de SJD em va dir: “Amb l’experiència que tens en les cures, per què no et formes i fas el que ja saps fer?”. I en aquell moment vaig pensar: “Rotundament no”.
I què et va dur a dir que sí?
Estava tan enfonsada que havia de provar alguna cosa i vaig decidir formar-me. Aquelles formacions suposaven un gran esforç per a mi. No em trobava bé, aixecar-me, menjar o mantenir una higiene personal era un esforç. I el vaig fer en el moment que vaig començar la formació, això m’obligava a estar connectada al món. Va ser la meva gran teràpia sense en aquell moment saber-ho.
Com van ser les teves primeres experiències com a cuidadora?
Després de formar-me i obtenir el títol d’auxiliar d’ajuda domiciliària a la FAD (Fundació d’Atenció a la Dependència Sant Joan de Déu) on em van tractar i em tracten amb molt de carinyo, el meu primer usuari va ser un nen. Quan m’ho van dir, em vaig espantar molt i vaig pensar que de vegades la vida té coses ben estranyes. No sabia com reaccionaria i ho vaig passar malament, però me’n vaig sortir. Sempre intento ajudar i fer la meva feina el millor que puc.
El dia a dia de cuidar és una mica com viure.
Sí. En definitiva, per a mi cuidar és acompanyar, escoltar, animar, cantar, riure, plorar… d’això n’aprens molt. És molt enriquidor i cada dia també dones molt de tu.
Què creus que és el que més aportes a les persones que atens?
Intento transmetre molta tranquil·litat i seguretat. Tinc molta paciència i estimo aquest ofici.
Què és el que més t’agrada?
Quan et diuen “gràcies”. Hi ha una gratitud en la cura que és difícil de trobar en altres feines. Però també hi ha una part molt dura, quan tens usuaris pal·liatius i et comuniquen la seva mort.
A la FAD confien en mi fins i tot quan jo no ho faig.
Com pots ajudar a fer el dol?
És molt complicat. No té data de caducitat. Mai no s’acaba. Avui estàs molt bé, però demà potser no. Després de 7 anys, la pèrdua del meu fill encara em fa mal. Aprens a viure amb aquest pes. Hi ha molta gent que diu que la distància i el temps porten l’oblit. Jo al meu fill el tinc més present que mai i el sento molt a prop sempre i potser és perquè em dedico a les cures, però a la vegada, només entenent molt bé els altres quan el viuen, ja els estic ajudant a fer el dol.
Acompanyar i entendre és el que més ajuda.
Sí. En definitiva, quan jo vaig entrar a la FAD hi vaig trobar confiança. També em van donar eines i em van empènyer a fer una feina en un moment molt vulnerable de la meva vida. Però de base, sobretot hi ha la confiança. Confien en mi fins i tot quan jo no ho faig. La tarda que vaig arribar a la FAD em va atendre l’Ana Pérez, i al final de la nostra conversa em va dir una frase que em va ajudar a despertar i a connectar amb mi mateixa: ‘Olga, hauries de donar-te una oportunitat. Te la mereixes’. I me la vaig donar i aquí estic, fent una feina que m’encanta.