Una realitat invisible: les persones migrades i la crisi de la COVID-19

dimecres, 8 abril, 2020

La crisi social i sanitària provocada per la COVID-19 fa encara més evidents moltes cares de la societat que estan en situació vulnerable. 

Moltes d’elles es fan ara també més invisibles, com és la realitat que estan vivint les persones estrangeres o migrades. És per exemple el cas d’en Mohamed, que sota l’aixopluc de la Fundació Bayt al-Thaqafa intenta passar aquests dies tan difícils sota unes condicions molt complicades. 

"Si no surto al carrer no menjo. No em preocupa el 'corona', em preocupa el pa"

Quan les autoritats ordenen mesures excepcionals massives com el confinament per aturar la propagació del coronavirus SARS-CoV-2 i la malaltia Covid-19, totes les esquerdes socials es fan més amples i queden més a la vista. De la mateixa manera que els autònoms i les pimes seran les peces del teixit empresarial que més pateixin la crisi econòmica, hi ha alguns grups socials especialment exposats. La primera alarma que va saltar a Barcelona va ser pels sensesostres, alguns dels quals van arribar a ser multats per la policia per saltar-se el confinament perquè eren al carrer. Ha calgut improvisar un salconduit que els eviti els excessos policials i un macroalberg molt qüestionat per intentar apaivagar la polèmica.

Però hi ha un altre gran grup de ciutadans vulnerables afectats extremament per aquesta situació: tots els estrangers que malviuen com poden de l'economia submergida sense permís de treball i que, per tant, no tenen ni la possibilitat de formar part dels milers de treballadors que quedaran afectats per un ERTO i rebran una prestació per suplir el sou. Entre aquests hi ha col·lectius com els manters, però també joves estrangers extutelats per la Generalitat, molts dels quals un cop han complert els 18 anys es troben amb la paradoxa de tenir un permís de residència però no de treball.

És el cas del Mohamed. Té 20 anys, viu en un pis okupat de Barcelona amb tres companys més en la mateixa situació i es mostra reticent a complir amb el confinament. "Si no surto al carrer no menjo. No em preocupa el 'corona', em preocupa el pa. Jo m'haig de buscar la vida", argumenta.

"No autoritzat per treballar"

Parlem amb ell per videoconferència i acosta una targeta a la càmera del mòbil. "Mira, mira, mira que hi posa! 'No autoritzat per treballar'!". És el seu permís de residència. "Soc aquí des dels 12 anys, ara en tinc 20. He fet molts cursos. Cursos de cuina, de cambrer, de perruqueria, de jardineria! El que vull és treballar!", esclata. 

El Mohamed admet que es va ficar en problemes durant l'adolescència i que, després d'haver estat en centres d'acollida per a menors, va haver de passar uns mesos en un centre de justícia juvenil. Allà va fer els 18 anys i quan va sortir va tenir durant un temps un ajut econòmic per reinserir-se. Ara ja no el té. I de què viu? "Em busco la vida", diu amb poca concreció. "De tant en tant treballo rentant plats o servint taules, el que calgui, en un restaurant marroquí que és d'un amic dels meus pares, però és quan necessita un extra, perquè ell ja té treballadors contractats", explica.

"Si vull menjar, m'haig de moure"

Quan es va ordenar el tancament dels restaurants, ja feia dies que no el cridaven per fer-hi cap feina, de manera que porta tres setmanes sense cap ingrés d'aquesta feina, que és la més convencional que té. Els empleats regularitzats d'aquest establiment podran accedir a la prestació per l'ERTO que, de ben segur, haurà tramitat el propietari. Però el Mohamed en queda al marge. "Llavors, si vull menjar, m'haig de moure. Molts companys i jo fem d'intermediaris entre paisans nostres que volen vendre coses de segona mà i altres que les volen comprar, per exemple", detalla una mica més.

Del coronavirus SARS-CoV-2, o "el corona", com se l'anomena amb l'argot de carrer que ja s'ha generat, diu que sap que és greu. "Sé que hi ha gent morint. Però jo no conec ningú que tingui aquesta malaltia, i no sé què passarà demà, haig de pensar en el que passarà avui", insisteix. Per això mateix, l'horitzó d'un possible desallotjament del pis on viu d'okupa li sembla una preocupació llunyana.

Tràmits molt difícils per aconseguir el permís de treball

"El seu problema i el del molts joves en les seves circumstàncies que atenem és que els tràmits per aconseguir passar el permís de residència de no lucratiu, que l'ha de tenir perquè va ser tutelat, a lucratiu [el que permet treballar] necessiten una oferta de treball per a un any sencer. Però els tràmits poden durar dos mesos, i les empreses no poden esperar tant de temps". Qui explica aquest cercle viciós és Caterina Pons, responsable del programa de suport integral a joves de la fundació Bayt al-Thaqafa, sota l'aixoplug de la qual hi ha el Mohamed.

Ella també participa en la conversa i assegura que aquests dies costa especialment fer el seguiment d'aquests joves, perquè s'ha de fer per telèfon. "Esperem que cada dia vagin sortint menys, tot i que és cert que estan menys confinats del que seria recomanable", admet preocupada.

Campanya extra de repartiment d'aliments

Una de les iniciatives de Bayt al-Thaqafa per afrontar la situació excepcional que es viu ha sigut llançar una campanya de recollida de donatius per comprar menjar i repartir-lo entre persones que ho tenen més difícil per aconseguir-ne aquests dies. Un dels beneficiaris és el Mohamed, que va rebre aliments d'aquesta procedència en la primera entrega, que es va fer a 145 persones la setmana passada. Encara necessitarà buscar-se la vida, però potser es pot estalviar una de les seves sortides, que l'exposen a contagiar-se i a una sanció policial... que tampoc no podria pagar perquè no té res. 

Aquest text reprodueix l'entrevista de Sílvia Barroso, directora del TOT Barcelona.

La COVID-19 ha generat una crisi que evidencia la fragilitat humana, especialment la de les persones en situació de vulnerabilitat. Qui són realment? A Sant Joan de Déu les volem cuidar i acompanyar amb tu! Coneix-les a Les Cares de la Vulnerabilitat!

Fets que realment importen