Històries de la COVID-19: Sentir-se cuidat per sortir endavant

dilluns, 15 juny, 2020
El pacient de COVID-19, Carlos Asensio, i la Laura Fernández, coordinadora Hospital de Dia de Sant Joan de Déu Serveis Sociosanitaris

Avui, en Carlos Asensio rep l'alta de la unitat d'hospitalització de Sant Joan de Déu Serveis Sociosanitaris després de mesos ingressat a causa de la COVID-19 i d'estar 21 dies sense consciencia. És d'aquelles persones que ens regalen històries boniques durant la pandèmia.

A principis de maig en Carlos Asensio, de 61 anys, va ingressar a Sant Joan de Déu Serveis Sociosanitaris. Va arribar procedent d'un altre hospital, després de superar una infecció per coronavirus que va precisar d'entubació, per rebre assistència i tractament rehabilitador.

La Laura Fernández, coordinadora de l'hospital de dia del centre i reassignada a noves tasques a causa de la pandèmia, el va rebre a la seva habitació i es va presentar. És conscient de la importància de la primera acollida, especialment quan els pacients no poden estar acompanyats pels seus familiars i les persones que estimen. Cuidar-los i que se sentin cuidats és vital i, a vegades, portar una indumentaria de protecció que deixa tan poca cosa visible, no facilita gens aquesta proximitat. Són moments molt delicats. 

En Carlos confia en la Laura i inicien una conversa agradable on li explica, amb detalls, que al mes d’abril es va contagiar de COVID-19 i que, sense temps de reacció, va acabar a l’UCI entubat. Li explica que, durant aquest temps, ha patit somnis, malsons, al·lucinacions, pors però també moments de superació. Li confesa que encara es veu incapaç de fer gaire cosa perquè se sent dèbil, sense forces. La Laura, seguint el protocol rehabilitador, li ofereix totes les eines que té al seu abast: videotrucada, telèfon mòbil, tablet, llibres, fitxes d’estimulació cognitiva... ell li diu "Sí, estaria bé, però poc a poc"... i abans de marxar, la Laura li pregunta: "Necessita alguna cosa més?". Sorprenentment, en Carlos li respon: "Potser una llibreta i un llapis a veure si puc escriure". El seu discurs és perfecte, i així  li fa saber la Laura, "així que, segurament, podrà escriure!". Per ajudar-lo, li proposa una entrevista, "si vol que en tornem a parlar? Si vol explicar la seva experiència?". I ell li repon: "Per què no? Vinga…"

Al dia següent la Laura li deixa paper, llapis, unes fitxes d'estimulació cognitiva i unes preguntes escrites per si té ganes d’escriure: Com recorda la seva experiència? Què pensa ara que ha sortit d'això? Què és el més important, el que valora més? Alguna cosa que hagi pensat durant  aquestes setmanes?  Com s'imagina el seu futur? Què li agradaria fer ara mateix? Un desig? Les llegeix i assenteix.

La Laura l'acompanya cada dia durant uns minuts. Repassen les fitxes ("perfectes!"), parlen amb el company d’habitació, valoren la rehabilitació... "avui has saturat a 100!!!", li diu la Laura contenta. "Bé, només avui", respon el Carlos. "Avui, però vindran més dies, n'estic segura!", li repon ella. La dificultat per respirar és un dels símptomes associats al coronavirus. Encara que la majoria de les vegades és un signe fàcil de detectar pel pacient, no sempre és així, ja que hi ha casos en els quals aquesta dispnea no és percebuda per l'afectat, donant lloc a una hipòxia o falta d'aire silenciosa. És per això que s'utilitzen els oxímetres, per mesurar els nivells de saturació d'oxigen en sang. Les lectures normals generalment oscil·len entre el 95 i el 100 per cent.

Divendres 22 de maig, la Laura treu el cap per la seva habitació abans d'acabar la jornada. "Hola!". Ell la mira amb cara de sorpresa. Ella li demana el perquè: "Què passa?". "Fa gairebé 2 mesos que no he vist la cara a cap professional", li respon. La Laura va sense l'equip de protecció (EPI). Riuen i s'acomiaden fins dilluns.

Arriba dilluns, La Laura el saluda com de costum i ell li dona un regal: "He escrit quelcom aquest cap de setmana, a veure si t'agrada".

Aquesta és l'emotiva carta del Carlos, un exemple de com és de vital el sentir-se cuidat quan passes per moments tan durs com és una malaltia: "Necessites una esperança futura, necessites somiar".

 

Fets que realment importen