“Si tinc el talent de fer riure, l’he d’entregar. I aquí ho faig altruistament”

Joaquim Marsans, voluntari a Sant Jan de Déu Barcelona
Joaquim Marsans
voluntari a l’Hospital Maternoinfantil Sant Joan de Déu Barcelona

Com a centre de referència en pediatria, obstetrícia i docència, l'Hospital compagina els avenços científics amb el costat més humà de l'assistència. Tot i que la sanitat pública finança la majoria dels seus serveis sanitaris, la solidaritat de la societat permet al centre investigar, innovar, ajudar les famílies que més ho necessiten, fer cooperació internacional i tenir un hospital el més humanitzat possible. I tot això, tenint sempre el focus en l'atenció als seus petits pacients i les seves famílies.

Jo crec que tots hem vingut a aquest món a fer una tasca i sí, Déu m’ha donat el talent de fer riure i aquest talent l’he d’entregar. Ho faig professionalment o ho faig altruistament, i aquí vinc  a fer-ho altruistament, evidentment.

Boby és un gos invisible, és un gos que els nens veuen. Jo passejo el gos pels passadissos, per urgències, per tot el recinte de l’hospital i els nanos miren el gos, em miren a mi i quan veig que s’interessen una mica, vaig allà i els hi pregunto: “Vols passejar el gos?” i alguns diuen que sí i el passegen i van ben contents. Els hi pregunto de quin color és, me’l diuen, si porta les orelles llargues o curtes també i la cua exactament igual, si és llarga o curta.

Els nanos s’agenollen, l’acaricien, li fan petons. Els nens no dubten que el gos belluga la cua, treu la llengua panteixant, o ensuma pels racons. I fa riure, sobretot fa riure. És molt estrany que un nen qüestioni el joc, la il·lusió. Amb els petits ingressats he viscut emocions molt intenses.

 I els pares queden bocabadats pensant en com ho veuen. Els adults somriuen, però no veuen el gos. Els pares sols riuen obertament si el fill, que té dolor, també ho fa. 

”És molt estrany que un nen qüestioni el joc, la il·lusió”.

Això de la màgia em ve de lluny. De petit, a casa, quan no hi havia televisió, el meu pare ens feia un truc amb un barret, un ou i un mocador. També vaig  veure a un hipnotitzador en el teatre Borràs que em va fascinar. I ja en el batxillerat, em vaig posar el nom artístic de Kim Sarman, en un joc amb el meu cognom. Però me he dedicat a la màgia sols com semiprofessional. Jo treballo com a joier i tinc quatre fills, així que la màgia m’ha servit com a sobresou.

Va ser la ong Mags per a l’Esperança la que em va convidar a fer màgia a l’hospital fa 14 anys. I aquí segueixo. Jo, si pogués, em quedaria a viure aquí. O sigui, el meu cor vindria aquí perquè el que fas, que mira que només és passejar un gos invisible o treure un conill, arriba al cor de les persones.   

És un testimoni 365batecs, vivències que t'apropen a d'altres realitats.

Fets que realment importen