Escric aquestes línies poques hores abans de celebrar un dinar de Nadal a l’Obra Social Sant Joan de Déu, compartit entre el personal voluntari i l’assalariat. Més que una jornada de festa, ho és d’agraïment: sense la participació del voluntariat, les entitats del tercer sector tindríem moltes més febleses de les que ja patim.
El voluntariat compleix un rol essencial, de vegades insubstituïble per part de professionals. Però com a sector essencial que som, com l’educació o la sanitat, no ens podem permetre que sigui el voluntariat el que arregli els plats trencats enfront de les emergències socials, les quotidianes i les sobtades. Ho hem vist a València, on milers de persones, joves en gran part, s’hi han deixat la pell mentre teníem els serveis públics col·lapsats o inactius. La misèria patida per la població s’ha trobat amb la misèria de qui hauria de prevenir i resoldre aquestes catàstrofes.
En Els Miserables, de Victor Hugo, Valjean és condemnat per un petit robatori de pa que tenia per objectiu alimentar la seva família famolenca. Després de sortir de la presó i recuperar la llibertat, fa un tomb a la seva vida per dedicar-se en cos i ànima a redimir-se del seu delicte i alleugerir el patiment dels que més pateixen. És el cas de Cosette, una nena que és abandonada fruit de la desesperació de la seva mare maltractada per la societat, i que acaba sent explotada per la família que l’acull. Valjean l’adopta i li dona tot l’amor que necessita, i també ajuda moltes altres persones que viuen miserablement, mentre el cruel inspector Javert el continua assetjant i acusant incansablement en nom d’una justícia abusadora.
La història de Valjean recorda la de João Cidade, el fundador de l’Orde Hospitalari Sant Joan de Déu. El seu delicte va ser patir una crisi emocional i mental, per la que el 1539 va ser ingressat (en aquells temps, similar a ser condemnat) en un manicomi. En ser alliberat, va dedicar la seva vida als miserables de la seva època: els malalts més desemparats. Sant Joan de Déu és, cinc-cents anys després, una institució internacional que va néixer des del voluntariat.
A València hem sentit en repetides ocasions que “el poble salva el poble”. Hem de celebrar el voluntariat i l’hem de potenciar perquè és una expressió vivencial de la fraternitat, de la compassió i de la solidaritat, però no confonguem els rols, també hem d’exigir-nos tenir unes administracions i uns governs que assumeixin les seves responsabilitats per garantir el benestar, la seguretat i el desenvolupament de totes les persones.
València recuperarà part del que era, però deixarà grans ferides emocionals que caldrà acompanyar i guarir. I el que tornaran a aflorar seran les vulnerabilitats quotidianes de persones que ja patien misèries abans de la dana, a València i qualsevol altre lloc; persones que pateixen soledat i dependència, persones que no tenen una llar en condicions, persones migrants i pobres que no poden treballar per raons administratives, i tantes d’altres que, cada dia, pateixen la seva particular catàstrofe.
Gràcies a les persones voluntàries, que mai fallen, continuaran comptant amb algú amb qui compartir penúries i alegries amb les entitats socials, que farem mans i mànigues perquè tinguin oportunitats per tirar endavant, i, amb totes elles, per seguir exigint a les administracions que superin les seves pròpies misèries per afrontar amb eficàcia les dels seus ciutadans.
Aquest article s’ha publicat a Social.cat el 7 de gener de 2025