Juanjo Ortega | Director de l’Obra Social de Sant Joan de Déu
Les estrelles ens fascinen. La seva presència lluminosa és reparadora en un espai sideral sense límits on predomina la buidor. Personalment, la combinació d’infinit i de buit se’m fa incomprensible. Com el res pot ocupar tant d’espai?
Buidor és una paraula pronunciada per moltes persones que se senten soles. La soledat —i la buidor— és una sensació que fàcilment associem a les persones de més edat, abocades al procés inevitable de pèrdua de la parella, de familiars i d’altres persones estimades. A més, les creixents limitacions d’un cos desgastat faciliten l’aïllament social i la soledat no desitjada pot semblar inevitable. Però ens hem de resistir a acceptar-ho; la soledat és evitable. Tampoc no és exclusiva de la gent gran. Tan sols cal que observem el nostre entorn amb una mirada activa, més amb el cor que no pas amb els ulls, i descobrirem la seva prevalença aclaparadora arreu, amb tota mena de persones.
Fa anys, el testimoni d’una jove em va impactar. No li posarem nom; les seves paraules les signarien molts altres joves. Havia arribat a Barcelona, temps enrere, sent una menor migrant sense referents familiars, i l’Administració la va tutelar fins que va fer els divuit anys. En una entrevista en un mitjà de comunicació, explicava que, en complir la majoria d’edat, va rebre ajudes públiques per cobrir les seves necessitats bàsiques: habitatge, menjar, roba, formació… N’estava agraïda, però els ajuts no li havien permès cobrir una necessitat tan vital com les anteriors, l’emocional. Havia patit sentir-se sola en un moment tan transcendental com és l’inici de la vida adulta.
La soledat no volguda la podem veure en moltes altres circumstàncies. Tots l’hem patida i la seguirem patint, de manera puntual, en determinants moments vitals: iniciar nous estudis, un procés migratori o els primers dies en un nou entorn laboral. Aquesta soledat és positiva, forma part de la vida i ens ajuda a créixer com a persones.
Tanmateix, hi ha una altra soledat no desitjada, més fosca, que actua com un animal depredador: tria les preses més dèbils, les més desprotegides, les que ja pateixen un cert aïllament social, com les persones amb dificultats relacionals, degut al seu caràcter, a una patologia, a diferències culturals o socials, o perquè, simplement, les rebutgem. Aleshores, s’apodera de les seves vides i les enfonsa encara més. Soledat i aïllament social no van necessàriament del bracet, però en determinats casos es retroalimenten.
A Sant Joan de Déu el que fem, bàsicament, és mirar de trencar la soledat de les persones més vulnerables. Ho fem a través de practicar l’hospitalitat. En paraules del germà Amador Fernández, l’hospitalitat que identifica Sant Joan de Déu “proposa l’acolliment humà i càlid com a alternativa a un món inhòspit i deshumanitzat. L’hospitalitat pot ser la millor resposta a la soledat que les persones no desitgen“. Si fóssim una empresa, parlaríem del nostre core business, la nostra activitat principal.
La soledat no és una malaltia i el millor remei es troba en tots nosaltres. Jo mateix o tu que m’estàs llegint, des de la nostra realitat, individual o col·lectiva, podem esdevenir agents actius contra la soledat del nostre entorn. Ho són la veïna, el botiguer i el conductor d’autobús regalant converses, o les companyes de l’equip de futbol acollint la nova jugadora. També ho són les metgesses, les infermeres i el personal de recepció dels nostres hospitals, o els educadors, treballadors socials o els responsables de recursos humans. I, molt especialment, les persones voluntàries dels nostres centres socials. Però no n’hi ha prou amb tenir altres persones al nostre entorn. Cal crear vincles entre elles, i aquesta és la funció de molts dels programes que duem a terme als centres de Sant Joan de Déu. Intercanviar unes paraules, un “com et trobes?” o un “bon dia, carai, que guapo que estàs!” poden arreglar el dia a moltes persones. Generant entorns i programes perquè això passi, els pots arreglar la vida. Això és el que fan tots els nostres centres socials i sanitaris.
Aquesta memòria recull alguns dels molts programes de prevenció i reversió de la soledat no desitjada que duem a terme a Saragossa, Mallorca, Catalunya, Múrcia i València. Tots ells ens fan veure que, entre tanta buidor, hi ha moltes persones que actuen com les estrelles del firmament.
Editorial de la Memòria de Solidaritat SJD 2023