El Dr. Guillermo Vázquez, metge especialista en medicina tropical i assessor sanitari de l’Orde de Sant Joan de Déu durant la crisi a Sierra Leone, Ghana i Libèria, ha visitat Navarra per reflexionar sobre l’ebola a l’Àfrica i a Europa i exposar les conclusions obtingudes després de la crisi de l’epidèmia d’aquesta malaltia del 2014.
Vázquez és metge cooperant a diverses organitzacions internacionals i ha col·laborat durant molts anys amb els Germans de Sant Joan de Déu en diferents projectes, fonamentalment a l’Àfrica. Especialista en medicina intensiva, catedràtic de medicina a les universitats de Granada i a l’Autònoma de Barcelona, ha treballat en diversos hospitals d’Espanya, de la Unió Europea i ha col·laborat amb hospitals d’Estats Units.
El Dr. Vázquez coneix el treball de l’Orde Hospitalari a Camerun, Guinea Conakri i Libèria. És un dels pocs experts sobre l’ebola i va viatjar “al terreny” durant l’epidèmia de 2014, per col·laborar en la reobertura de l’Hospital San José de Monròvia (Libèria), assessorant la formació de professional sanitari i l’aplicació de protocols de protecció. Durant la crisi el seu coneixement va resultar fonamental i li va portar també a actuar com a assessor de l’Estat el 2014.
El metge va puntualitzar en la seva intervenció que “l’epidèmia està sota control, tot i que es registren casos esporàdics. El virus pot persistir, una vegada aconseguida la curació clínica, en determinats fluids corporals i això suposa que persones aparentment guarides poden contagiar el seu entorn”.
Després de l’experiència de l’epidèmia, el doctor concedeix especial importància a un factor determinant per a l’èxit de la intervenció: “les epidèmies amb aquest perfil només poden controlar-se si la comunitat local s’involucra i això requereix comprendre i respectar, entendre les seves necessitats i la seva cultura”.
Vázquez va descriure la situació que viuen determinats països com Sierra Leone o Libèria, on bona part del personal sanitari, metges i infermeres van ser les primeres víctimes de la malaltia d’ebola deixant a aquestes societats africanes sense pràcticament suport sanitari . “El nombre de metges per habitant ja era mínim, si a això hi sumem els efectes de l’ébola sobre personal sanitari i l’absència d’universitats i centres de formació… poden vostès imaginar la precarietat dels sistemes de salut africans”, va remarcar.
També va voler esmentar la celeritat amb la qual s’ha actuat en el desenvolupament de vacunes eficaces: “S’han assajat diverses vacunes fins i tot durant la pròpia epidèmia i a dia d’avui se n’està utilitzant una”, i es va referir a les línies de recerca actualment obertes per millorar els materials per a vestits, utensilis i recursos sanitaris destinats la protecció i comoditat dels professionals en l’exercici de la seva tasca.
Defensar el dret a la salut de les persones
Guillermo Vázquez expressa repetidament un concepte: “En un món interconnectat i globalitzat, les professions sanitàries han de jugar un paper important en defensar el dret i protecció de la salut de les persones, tant individual com col·lectivament” i advoca per aprofundir en la “formació i l’entrenament específic per a la medicina aplicada, també als països en vies de desenvolupament”.
El doctor puntualitzava: “L’ebola és la primera epidèmia del segle XXI, segle globalitzat i sense fronteres tècniques. Intentar donar una sortida a l’ebola amb solucions del passat segle XX no pot a funcionar”.
Finalment, Vázquez es va fixar en les diferències que l’abordatge de malalties d’aquest tipus pot tenir a l’Àfrica i en societats avançades: “La sanitat dels països desenvolupats és molt potent i està capacitada per a la resposta a l’ebola. Podrà sorprendre en algun moment, com va passar als Estats Units o a Espanya, però la capacitat de resposta és molt ràpida. Aquí, a Espanya, a les deu hores d’haver detectat el cas tots els contactes estaven ja identificats i immediatament s’havien pres les mesures”. Aquest escenari no es pot donar a l’Àfrica, fet pel qual resulta evident que han d’existir diferències entre l’actuació entre l’Àfrica i Europa: “els protocols per a països de pobresa extrema mai van ser pensats per aplicar-se a Europa. Un protocol africà no serveix aquí”.
El doctor es va mostrar “esperançat” en ser preguntat per les possibilitats del continent africà, encara que va matisar “sempre que ens relacionem amb respecte cap a Àfrica. L’educació és el camí per al futur d’Àfrica”.